El dijous 23 de febrer va tenir lloc a Brussel·les el darrer sopar-col·loqui d’Horitzó Europa a Brussel·les, coorganitzat amb Catalunya Empresa Oberta, que va comptar amb la participació del politòleg Marc Gafarot. Gafarot, que va treballar a Brussel·les 7 anys com a assistent al Parlament Europeu, va presentar el seu llibre “La mort de Bèlgica: la gradual emancipació de Flandes”, que explora la historia de Bèlgica i de la seva descentralització, així com l’increment del vot independentista a Flandes, fets que segons l’autor fan qüestionar la viabilitat de l’Estat.
L’autor va explicar com Flandes va passar de ser un territori agrícola i pobre a una de les regions més riques i desenvolupades d’Europa. Aquell passat modest va marcar de manera especial el salt econòmic flamenc, que va anar acompanyat de demandes de més autonomia cultural. Així, Bèlgica s’ha anat introduint reformes federalitzadores en els darrers decennis, fins arribar a l’estructura estatal actual que molts descriuen com a quasi-confederal.
Gafarot va explicar que, a la pràctica, les dues comunitats lingüístiques majoritàries a Bèlgica (la francòfona i la flamenca) viuen d’esquena l’una de l’altra. Això és en bona part degut al procés federalitzador, que ha transferit les competències dites “personals” (cultura, educació, sanitat) a les comunitats lingüístiques, i bona part de les competències econòmiques i de desenvolupament territorial a les regions. Això ha reduït a un mínim les competències gestionades pel govern federal: seguretat social, defensa, justícia, policia, entre d’altres poques. Tanmateix, cada comunitat lingüística ha desenvolupat el seu propi espai polític, cultural i de mitjans de comunicació, amb característiques ben diferents.
Així, Gafarot considera que Bèlgica té poc futur com a estat, atesa la situació habitual de bloqueig institucional, la progressiva federalització, i la disminució de trets comuns “belgues” entre flamencs i francòfons. Hi ha, però, un afer que seria difícil de solucionar: l’estatus de Brussel·les. Aquesta ciutat-regió és alhora capital de Bèlgica, de Flandes, de la Comunitat Francòfona, i de la Unió Europea. Això significa que cap comunitat lingüística vol cedir aquest territori en el cas d’una hipotètica fractura de Bèlgica.
Amb aquest llibre, l’autor ha volgut traçar alguns paral•lelismes amb Catalunya. Les dues nacions desitgen augmentar el seu autogovern i en els últims anys l’independentisme ha crescut, tot i que per raons diverses. L’autor compara el dèficit fiscal i les transferències d’aquests territoris a les regions menys desenvolupades de llurs estats, per esbrinar que la situació és molt més favorable per a Flandes. Cal recordar que l’Estat belga es composa de 3 regions, mentre que l’Estat espanyol té 17 comunitats autònomes. Això, sumat al fet que Flandes representa el 60% de la població i prop del 70% de l’economia belga, fan que aquesta nació tingui una situació molt més favorable per als seus interessos que Catalunya. Tot i així, Gafarot no descarta que ambdues nacions assoleixin la independència en un futur no gaire llunyà.
Els assistents al sopar van endegar una discussió molt enriquidora sobre la situació sociopolítica a Bèlgica, aportant llurs experiències i coneixements sobre l’entramat institucional i cultural del país que els acull. Va ser molt interessant compartir el parer d’aquells que viuen a una banda i l’altra de la frontera lingüística entre flamencs i francòfons, així com d’aquells que viuen al rovell de l’ou: Brussel·les. Com va esmentar un dels assistents, Brussel·les i Bèlgica són un micro-cosmos del que és la Unió Europea, és a dir, un laboratori de la gestió de la complexitat institucional i la diversitat cultural en un espai compartit.
Català [CA]
